Joan Margarit

Dijous, 11 de desembre, a les 19 h
Presentació d'un llibre i un documental
realitzats pel Cineclub Associació d'Enginyers
(J.M. García Ferrer / Martí Rom)
ANY 27

El recent Premi Nacional de Literatura l’atorgà el títol de poeta oficial de Catalunya, que fins ara ostentava oficiosament.
La poesia, evidentment, constitueix la peça central d’aquesta aproximació a Joan Margarit, ja que està instal·lada com a centre absolut de la seva vida. Però no ens hem acostat a Joan Margarit únicament per això.
Per què Joan Margarit? En Margarit veiem la dualitat tecnologia/cultura (cultura entesa com un acte creatiu, no només com un interès o ocupació del lleure) que, salvant enormes distàncies, gosem dir que nosaltres també patim. Margarit és arquitecte. Nosaltres també estem interessats en el llenguatge d’edificis i espais, a comprendre les transformacions de les ciutats. Però Joan Margarit és un arquitecte bastant atípic, especialitzat en el càlcul d’estructures: un altre punt d’apropament a la nostra formació com a enginyers.

Margarit combina la rigidesa dels números –a través dels seus càlculs– i la solidesa de les seves construccions amb la levitat i llibertat dels seus poemes. Un altre cop la dualitat! En constatar-ho, hem vist que la nostra elecció ha estat encertada.
Fora d’això, Joan Margarit ha aconseguit arribar a tothom fent una cosa aparentment tan senzilla com escriure versos a partir dels seus sentiments i sensacions. Analitzant això, tanmateix, un descobreix una autèntica obsessió, que s’ha traduït en –com dèiem– fer de la poesia el centre de tot. Primer la seva lectura, i la prova són els volums i volums escrupolosament ordenats, que cobreixen harmoniosament les parets de la seva casa. Després, la pràctica diària i –aquí resideix el secret– una progresiva depuració, que produeix quelcom no gaire habitual: el seu millor llibre, quan no es creu ja possible, és sempre l’últim.
La poesia és el centre de la vida de Joan Margarit. Nosaltres, esforçats prosistes, hem intentat que això quedés explicat, si bé fent-lo parlar principalment d’allò que, per a ell, és en bona part perifèric...