Genís Cano: L’ànima de la contracultura

Genís Cano: L’ànima de la contracultura, por David Castillo
El poeta Genís Cano muere después de 12 años de convivir con la leucemia
"Anteayer (12.2.07) a las siete y media de la tarde moría en el Hospital Duran y Reynals el poeta y profesor de la Universidad de Barcelona Genís Cano Soler. Nacido en Barcelona en 1954, Cano fue una de les almas del movimiento alternativo que se gestó en los 70. Participó en muchas de las iniciativas de los poetas que practicaban la subversión frente a la tradición e, incluso, se vio involucrado en uno de los montajes policiales, La OLLA, grupúsculo asociado al MIL, la organización de Puig Antich, los hermanos Solé Sugranyes, Pons Llobet, Soler Amigó y compañía. Él siempre recordaba esta primera aparición con foto en los periódicos de manera sarcástica, asumiendo, con todo, que con el general Franco no se podían hacer bromas.
Desaparecido durante la Transición, Cano reapareció en los 80 en pleno fenómeno postmoderno, con la transvanguardia como trasfondo y con sonoros espectáculos, como Gegant, en la plaza Nova de Barcelona el día de la bomba de Hipercor, o la transformación visual de los antiguos depósitos de la Valle Hebron. Estas actuaciones contaron con la colaboración de grupos de graffiti, como los Rinos, o los transgresores miembros de la primera Fura dels Baus.
Durante estos años conectaría su generación, la de los Sabater, Casasses, Cifré, Pope, Subirats, con los nuevos autores de los ochenta (Gerard Horta, Albert Mestres, Julià Guillamon y Àngel Uzquiano) en fancines y publicaciones como Trilateral, Eroz y Ampolla. En los 90 publica su primer libro, Els sots psicodèlics, en Sedicions, el sello editorial de Xavier Sabater. Conviviendo con la leucemia durante 12 años, Cano se mostró más productivo que nunca, junto a su inseparable Isabel Chavarria. Además de numerosas exposiciones y ensayos sobre cultura urbana, publicó los poemarios Gran xona ganxona -prólogo de Narcís Comadira-, Deixar-se de xarxes, Rebaixins endins y Els traus postmoderns. También editó dos volúmenes sobre los poetas muertos de la contracultura, editatos por la UB (Universidad de Barcelona), y fue responsable de la edición de Nosotros los malditos, de Pau Maragall, en Anagrama. La editorial de Herralde también está ultimando un volumen sobre la contracultura, obra de Cano.
Aunando el espíritu libertario y su formación académica, Cano fue un dandi genial, tan barroco e iconoclasta como clásico. Será enterrado hoy (por ayer) a las 16.00 h en el cementerio de Sant Feliu de Guíxols, su segunda y querida patria."
David Castillo
14 de febrero de 2007
© Diari AVUI - Corporació Catalana de Comunicació SL
http://www.avui.cat/avui/diari/docs/index4.htm
Fotografía extraída de Barcelona Attractions
http://www.barcelonaattractions.com/people/cano_es.htm

Original en catalán:
L'ànima de la contracultura
El poeta Genís Cano mor després de 12 anys de conviure amb la leucèmia
David Castillo
"Abans-d'ahir a dos quarts de vuit del vespre moria a l'Hospital Duran i Reynals el poeta i professor de la Universitat de Barcelona Genís Cano Soler. Nascut a Barcelona el 1954, Cano va ser una de les ànimes del moviment alternatiu que es va gestar als anys 70. Va participar en moltes de les iniciatives dels poetes que subvertien la tradició i, fins i tot, es va veure involucrat en un dels muntatges policials, l'OLLA, grupuscle associat al MIL, l'organització de Puig Antich, els germans Solé Sugranyes, Pons Llobet, Soler Amigó i companyia. Ell sempre recordava aquesta primera sortida amb foto als diaris de manera sarcàstica, tot i que assumia que amb el general Franco no es podien fer bromes.
Desaparegut durant la Transició, Cano va reaparèixer als 80 enmig de tot el fenomen postmodern, amb la transavantguarda com a rerefons i amb sonors espectacles, com ara Gegant, a la plaça Nova de Barcelona el dia de la bomba d'Hipercor, o la transformació visual dels antics dipòsits de la Vall d'Hebron. Aquestes actuacions van comptar amb la col·laboració de grups de grafit, com els Rinos, o els transgressors membres de la primera Fura dels Baus.
En aquests anys connectaria la seva generació, la dels Sabater, Casasses, Cifré, Pope, Subirats, amb els nous autors dels vuitanta (Gerard Horta, Albert Mestres, Julià Guillamon i Àngel Uzquiano) en fanzines i publicacions com Trilateral, Eroz i Ampolla. Als 90 publica el seu primer llibre, Els sots psicodèlics, a Sedicions, el segell de Xavier Sabater. Convivint amb la leucèmia durant 12 anys, Cano es va mostrar més productiu que mai, al costat de la seva inseparable Isabel Chavarria. A més de nombroses exposicions i assajos sobre cultura urbana, va publicar els poemaris Gran xona ganxona -pròleg de Narcís Comadira-, Deixar-se de xarxes, Rebaixins endins i Els traus postmoderns. També va editar dos volums sobre els poetes contraculturals morts, editats per la UB, i va ser responsable de l'edició de Nosotros los malditos, de Pau Maragall, a Anagrama. L'editorial d'Herralde també està enllestint un volum sobre la contracultura obra de Cano.
Barrejant l'esperit llibertari i la seva formació acadèmica, Cano va ser un dandi genial, tan barroc i iconoclasta com clàssic. Serà enterrat avui a les 16.00 h al cementiri de Sant Feliu de Guíxols, la seva segona i estimada pàtria."